divendres, 17 de desembre del 2010

Salvar els Indigents i la nostra Esquizofrènia

Per la radio estava escoltant avui un reportatge d'una gent que per la nit busca pels carrers indigents que hagin pogut quedar-se a la intempèrie, on no tenen protecció contra el consumisme mes cru, ni contra el fred rigorós que ha vingut abans de temps. Aquesta tasca lloable i de molt bon cor exerceixen, casi amb el mateix convenciment que els missioners medievals, aquests escombraires voluntaris i professionals de les nostres deixalles socials. Se'n cuiden que no s'ens morin congelats uns bípedes recognoscibles com possibles éssers humans, i en conseqüència la nostra consciencia ens deixarà dormir millor!

Ara, resulta que no és tan fàcil convèncer a aquesta pobre gent de les bondats d'un alberg, d'un refugi, d'un centre d'acollida o de com es pugui dir l'equipament samarità de torn. El reportatge (Catradio, el secret, 16/12/10) parla d'unes 95 intervencions en una nit a Barcelona de les que 40 i pico "indigents" refusen qualsevol ajuda. Els treballadors socials es frustren davant la impossibilitat de convèncer a tothom que la seva oferta és la millor: sospiren amb desesperació commovedora quan han de reconèixer que no poden salvar a totes les ànimes de les nits tenebroses sense sostre.
"no, Senyora, jo ja estic bé, no cal, no cal, jo ja he menjat calent... :-)"
"A mi deixa'm en Pau! No us he demanat Rés! :-("
Les seves respostes van de disculpes per no acceptar tan bones intencions, a desconfiança davant ofertes que se saben que no son del tot innocents. Però els brigadistes de la bona voluntat no es desanimen: encara farà més fred, i tenen mandat per comprar les ànimes reticents amb menjar calent, llit calent, dutxes, roba neta i demés coses que son la base d'una vida ordenada i civilitzada.

El verí el porta la cua que s'ensenya amb orgull: reinserció. Amb la millor de les intencions prepararan el rentat de cervell que ha de portar les ànimes perdudes de tornada al paradís consumista. Les ajudaran a trobar feina i a aprendre habilitats necessàries per sobreviure a la selva del progrés. Les administraran medicines per superar la depressió (o la desesperació), les poliran el llenguatge perquè no es notin tant els seus pensaments desapropiats, i quan es comprometin amb un pis, un préstec, una feina estable, sospiraran alleujats: un altre ànima salvada.
Els indigents tenen els seus propis valors que s'ignoren sistemàticament. Segur que pocs de ells han triat viure d'aquesta manera, però també queda clar que molts de ells s'acomoden a la seva situació pels indiscutibles
avantatges que tenen: no hi ha un cap que els pugui manar tot allò que no agrada, no hi ha banc, ni lletres, no hi ha estafes de telefònica, de fecsa o de sorea, les cues de metro es miren de reüll amb la mà oberta per si cau una monedeta, ni cotxe, ni mecànic, ni rentadora espatllada, i un llarg etcètera de coses quotidianes que ens treuen el bon humor.

Els indigents, en aquest aspecte, son comparables amb aquells pobles que es van negar a entrar a la civilització europea quan els tocava. Els pell roigs que abans de convertir-se en esclaus, optaven per deixar-se morir de pena i melancolia; els aborigens australians que segueixen caminant pel desert; els africans que no s'acostumen al ritme frenètic de les fabriques i pleguen després de cobrar la primera mensualitat; els europeus que s'els havia d'aplicar la llei de vagància per convèncer-les de participar en la industrialització, etc.
Tota aquesta gent son testimonis de la mentalitat d'abans de la alienació: amb aquest nom marxista menys ofensiu que la esquizofrènia, ens imposem suportar el sense-sentit d'aguantar crits, amenaces,  preses de pèl que comporta participar en el ball consumista.

Ser indigent no és una alternativa atractiva però com a mínim podriem prendre'ls en serio i no tracta'ls com uns pobres ignorants que han d'aprendre el sentit de la vida de la mà d'uns voluntaris que manem al carrer de nit per tapar-nos les vergonyes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada